dimarts, 28 de juny de 2011

ESTRELLES DE MAR

Des de fa una estona, na Maria escolta, amb atenció, una conversa en el bar on va a dinar els dies que es queda a treballar a l’escola els capvespres. Dos homes, pares d’alumnes, estan parlant d’una iniciativa que s’ha posat en marxa a l’escola per a recollir, a través de les
aportacions voluntàries dels alumnes, aliments, material escolar i altres
coses bàsiques, per tal d’enviar-les a una escola agermanada de l’Àfrica. És una iniciativa a la qual na Maria es va apuntar com una de les promotores quan una companya, que havia estat en aquella escola com a voluntària, ho va proposar al claustre. Els comentaris plens d’un aire de desencant i conformisme, l’han trasbalsada
Té sentit l’esforç ple d’incomprensions i a vegades, d’un refús que ve sobretot de les famílies, més que dels propis nens? O tal vegada, és millor concentrar-se en el dia a dia i en la realitat més propera, i acceptar situacions llunyanes però tan injustes com aparentment inevitables? De seguida, però, li ve al cap un conte molt maco que ha llegit fa pocs dies, i decideix publicar-lo en el full informatiu trimestral que s’envia als pares. Creu que és la millor manera de remoure consciències i donar sentit a tot aquest esforç. I el conte diu així:

“Es diu, es conta i comenten que una vegada un home savi es va retirar durant un cert temps a una caseta a prop del mar per a escriure un llibre que recollís totes les seves ensenyances abans que amb la seva mort, desapareguin. Tots els matins, abans del trenc d’alba, acostumava a caminar per la platja i després s’asseia a escriure durant hores. Gaudia dels passejos que donava a la vora del mar perquè li servien per a ordenar i pensar en totes les coses profundes que pensen els savis: “Qui fa moure els planetes a l’espai?” “Què és l’amor?” “Quin sentit té viure?” “Què passarà dins de 300 anys?” “És l’home un esser lliure i responsable?”
I amb aquestes i altres preguntes existencials al cap, caminava al llarg de la platja un matí després d’una gran tempesta quan es va trobar amb una gran sorpresa... i de seguida va comprendre la gravetat de la situació: la sorra de la platja estava coberta d’estrelles de mar! Ell sabia que les estrelles de mar viuen només uns minuts fora de l’aigua, i quan els hi toca el sol, moren sense remei
Amb compte de no trepitjar-les, va seguir caminant per la platja, amb el cor encongit de pena. Avançava lentament, pensant en la fugacitat de la vida, en com a vegades confonem les nostres prioritats, en com perdem el temps en coses inútils i intranscendents, en com l’atzar ens pot portar a viure o morir en un instant sense poder fer res ... Abstret ens els seus pensaments, va caminar metres i metres fins que va descobrir a l’horitzó unes figures corrent amunt i avall de la platja incansablement
I tot i que ja era l’hora de retornar a casa i seguir amb l’escriptura del seu llibre, va decidir, mogut per la seva innata curiositat, esbrinar què era allò que es movia d’aquella manera estranya. Quan es va anar acostant, es va adonar de que no eren més que un grup de nens petits, tots amb la cara suada, el tors nu i els peus molls i plens de sorra. En veure el savi, es van aturar i el van mirar fixament. El savi els va somriure i els hi va dir:
- Què esteu fent, vailets?
Els nens el van mirar sorpresos i el que semblava més petit li va contestar:
- Agafem totes les estrelles de mar que podem i les tirem a l’aigua per a que no es morin
El savi va somriure de nou amb pena i els digué:
- Ja veig... però no t’adones de que no té sentit el vostre esforç? Hi ha cents de milers d’estrelles de mar i viuran molt poc temps més abans de que el sol les assequi... Tot i que en salveu unes quantes, la majoria d’elles moriran de totes formes. Torneu als vostres jocs, el vostre esforç no té cap sentit
Les mirades dels nens es van omplir de núvols i de silenci. Miraven desconcertats la immensitat de la platja, la immensitat de la tragèdia, el nombre immens d’estrelles condemnades a la mort. En silenci i amb el cap cot, van començar a marxar cap a casa seva
Però quan estaven a punt de desaparèixer de la vista del savi, el nen petit que havia parlat va tornar corrent sobre les seves passes, va agafar una estrella i, amb totes les seves forces, la va llençar al mar. I va cridar als seus companys i al savi, amb força i renovades energies:
- Per a ella sí que té sentit, un sentit tan immens com la tragèdia que ens envolta!! Apa, tornem a la feina, companys, i si vostè ens ajuda, seran més les que es salvaran!!
Amb els ulls plens de llàgrimes, el savi va començar a agafar i tirar estrelles a la mar. En el seu interior, del cor net i lliure d’un nen, va aprendre una gran lliçó. La importància de totes i cadascuna de les gotes d’aigua que, unides, conformen el mar”


MISSATGE DEL CONTE: El sentit del teu esforç està molt més dins teu que en els resultats concrets que puguis obtenir. Tota platja està formada per una multitud de petits i insignificants, en aparença, granets de sorra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada